COLLEJA AL GALLINER

A continuació us presento una de les últimes vies que vam obrir aquest hivern per l'Alt Urgell, concretament per Alinyà, al Roc del Galliner. El lloc va ser "descobert" pel Masfi, en una d'aquestes tardes fanàtiques que té de American Vespuccio. Un dia em va comentar que tenia algun lloc vist, i un dia vam decidir-nos a descobrir.

Carregats de ferralla, cordes, aigua, menjar... vam anar cap al peu de paret. Després d'una horeta caminat vam arribar al peu de les parets. Vem inspeccionarr amunt i avall, avore quina era la linia més lògica i amb més color per natros. Finalment, al centre de la piràmide central, s'intuien una seria de diedres i fisures que ens portarien fins al cim. Era una linia lògica i evident, aparentment amb bona roca i posibilitats de protecció.

Un cop preparat tot el material em vaig ficar mans a la obra i vaig començar atacant un diedret un xic brut i desplomat. Vaig poder escalar uns metres fins colocar alguna peca decent, alguna de mig bona i alguna altre de record. Arribat a un punt, amb l'ultim friend un xic més lluny del que a tots ens agrada, em vaig trobar amb un pas dur, dificil de protegir, i sense sang per fer-lo a pèl. Va ser aqui on vaig decidir clavar, una "Z" mig invertida, que vaig llaçar-hi amb un cordino. Per mi els primers cops de martell de la via, marquen una mica la filosofia de la via. Així, amb un clau als peus, vaig poder provar el pas més dignament i va resultar ser una tibada de confiança. D'aquestes que no veus el proper canto i esperes trobar algo per continuar. Així va ser, dos passets més i ja havia superat el tram desplomat, per mi 6b/c si tenimen compte l'equpament i la roca.

Hem trobava a l'inici d'un diedre arrampat, envoltat de crocant del bo per tot arreu; així que decideixo fer una mica de trave a la dere a buscar unes plaques compactes de calcari gris excelent. Anava protegit amb un microtascó, un alien groc i un de blau, devia portar uns 10 metres de patiment quan ja vaig consegui agafar una llastra que formava una bavaresa d'esquerres, on es podia protegir bé amb semàfor de camalots. Faig uns metres més i ja gairebé sec de material, monto una R volada amb una sabineta i els dos camalots grossos que me kedaven, el 3 i 4. Un altre tram de 6b, peró tot i que més dificil de protegir, amb roca calisa molt compacte. Ma costat lo meu arribar fins aquí i la cosa promet. Més endevant, a uns 10 metres, hi ha un bosc penjat on hi podrem fer una R de collons de mico. Em plantejo d'espitar aquí, peró al final decideixo deixar-ho així i ja vorem.

Puja el Masfi fins a la R i acaba el llarg fins al bosquet, tendint una mica a l'esquerra per una espècie d'esperó poc definit, i amb algun bloc sospitós. Al arribar al bosquet veiem unes bagues d'algú que se'ns ha avançat. HAY Q JODER-SE!!!
Decidim de baixar-nos he informar-nos de què hi va per aquí. Tot baixant jo ja m'imagino que deu ser alguna via del Miquel, de qui sinó, i anem cap al Thausa a mirar piades. Sort que no vam espitar-hi, ji,ji.

Afectivament hi ha una via del M. Blanco, un 6b+/A2. Es lo que tiene ir de pardillito, je,je. Ara me'n adona de la vista que té aquest home, i de com va anar a buscar la bona roca. El principi de la seva via és una placa aparentment llisa, sense possibilitats de protegir, que queda més a la dere del diedret. Surt 6b+ a pèl per escalfar, i tenint en compte que la va obrir en solitari i carregat de trastos, me de treure el barret. Si senyor!

Un altre dia ja explicaré com va acabar el temita....