- Què hem de fer?
- Ah! No ho sé! Depèn del temps.
Apa! Ja hi tornem a ser. El temps. Però sí, depèn del temps. A la primavera ja se sap: ara surt el sol, ara s’amaga, ara fa fred, ara fa calor i, com no, ara plou i fa sol i les bruixes es pentinen.
- Ja ho sé que depèn del temps, però si fa bo, on anem? Voto per Orlú o la paret d’Aragó a Montrebei.
Fa deu quilòmetres que hem abandonat l’asfalt i la lluna fa estona que ha sortit, sembla que la pista no s’acabi mai, quan de sobte els fars del cotxe il·luminen una casa «ben conservada» i en la penombra un munt de parets enrunades. Per fi hem arribat. Tot està moll, totes les cases estan en ruïnes, sense portes ni finestres, els fantasmes d’Estall ens donen la benvinguda. Tot plegat, fa una mica de por i ens entren ganes de marxar. Ja veig que el petit cobert que hem deixat al costat del cotxe serà el nostre hotelet.
Nit serena i matí mig ennuvolat. Ramon, ja cal que correm, que aquesta tarda tindrem aigua. Però de moment la calorada fins a peu de paret no ens la treu ningú. La paret. Ai la paret! Quantes vegades l’he vist des de l’altre costat i, ves per on, ara vaig buscant els relleus més característics que tantes i tantes vegades he vist a les fotografies de la guia d’escalades: mira, la fissura de la Laffranque, la volta de la Cúpula Nocturna, un dos tres quatre i cinc, guaita el barret de cinc puntes de la Ràdio Pica, impressionant i, allò d’allà deu ser la xemeneia de sortida de la nostra via. Sento el Ramon com esbufega un trosset avall i l’animo a continuar que ja ens falta poc. Mentida podrida, almenys ens falta mitja hora. Quina suada més bèstia! Finalment trobem l’SD: Santiago Domingo, el nom de l’amo de la casa ben conservada d’Estall i que després de moltíssims anys de viure sol va marxar a la residència d’avis de Benabarri.
- Ramon, on vas tan lluny? Què no va per la savina?
- No trobo la reunió. Recupera que torno a venir.
Efectivament sota la savina i a la vertical del primer diedre característic que marca clarament l’itinerari a seguir. El segon d’ells és d’una bellesa extraodinària i el Ramon el resol amb gran ofici. De totes maneres, el que més m’inquieta no és la via sinó el descens, el retorn al 10 cotxe. Com serà la baixada? (que primer ve de pujada) la trobarem? Haurem de caminar molt? ...... Ah! Però ja som a l’últim llarg? Coi! Que ràpid que hem anat, no?
El sol s’ha amagat però la pujadeta de baixada ens fa suar un altre cop, anem xino xano, no hi ha pressa i, en deu minuts arribem al cim del Montsec d’Estall, per mi, la salvatge Paret d’Aragó. Vistes esplèndides, amplíssimes, fins a perdre’s a l’horitzó i, mira que bé! Ara tot ve de pla i, si trobem la canal bona, de baixada i tot. Si ens equivoquem haurem de rapelar. De moment un ample PR ben marcat però poc trepitjat ens guia i contrasta amb l’antic camí d’escaladors que serpenteja com un filet de terra força llimat a la vora de la carena. Després de mitja hora, un pal de dos metres amb fletxa i inscripció Estall marca la canal bona de baixada. Vaja, home! Tantes preocupacions durant tot el dia per trobar-te aquest cartell aquí dalt. Res no és el que era. La salvatge Paret d’Aragó...... la gran Paret d’Aragó ja no és el que era.
- Parce, no tens pas un Gelocatil?
Eps! Què em demana aquest ara?
- Osti! Què et passa? Tens mal de cap? Et mareges? Té, beu l’aigua que ens queda. Et deu venir un cop de calor o una insolació.
Torna a fer sol i pica de valent. I per no portar, no tinc ni farmaciola al cotxe. Ja em val! En arribar-hi, el Ramon no té ni gana, fa mala cara i decideix fer una becaina fins que la pluja ens fa fora, són quarts de sis i anem a explorar una miqueta, tot i que estic per tornar cap a casa. No sé molt bé què fer. De moment l’hotel Hilton ens espera i el Ramon no millora. Llavors arriba una família amb una furgoneta i, després de la bona tarda, ve el Gelocatil. Ens posem a xerrar. També són escaladors i vénen per acabar d’obrir una via que tenen a mitges a prop de la que hem fet avui nosaltres. Ja fa una estona que ha parat de ploure i el sopar ens espera. Sembla que la mongeta màgica li ha anat bé al Ramon perquè ha recuperat tota la gana.
----------------- (Topo "robada" de onaclim.com, gentilesa del Luichy)
Arriba una altra furgoneta i vénen a fer també la Santiago Domingo. Mira que és gran la paret i demà estarem tres cordades a tocar les unes de les altres. «Joer macho!» Això no pot ser! .... ens han recomanat la Pilastra dels Voltors, una preciosa columna de calcari que s’alça a partir de la meitat de la paret una mica més avall d’on hem escalat avui i, s’hi accedeix baixant per una feixa des del cim. Després de valorar els pros i els contres i d’eliminar altres alternatives, l’objectiu queda definit. La idea és: trobar la pista que porta al cim del Montsec d’Estall. Diuen quehi ha una cadena que bloqueja el pas a l’inici; si no la podem superar amb el cotxe haurem de caminar una hora més. Un cop al cim hem de trobar la feixa, baixar fins a peu de la columna, fer la via, tornar a remuntar per la carena fins al cim i desfer la pista.... o no. Tot això, abans de les cinc, quarts de sis, que és quan s’ha posat a ploure avui. Bé... de moment la lluna torna a brillar, aquesta nit serà tranquil·la. (continuarà)
UNA MENYS (I) per LLuis Percerisa; publicat al Corriol nº 145.
